Aquesta setmana no he escrit res, perque he estat molt ocupat

Vacunes, opció o obligació?

Una premissa prèvia; l’eficàcia de les vacunes és un fet científic i no una qüestió de fe. És el que els gestors públic en diuen el paradigma del “free rider”. Si algú es cola sense pagar al metro i tots els altres paguen, cap problema; però si tots volem viatjar de gorra... tindrem un problema.

El desgraciat cas del nen amb diftèria ingressat en la Vall d'Hebron ha obert el debat sobre la obligatorietat de les vacunes. El propi Conseller de Salut, Dr. Boi Ruiz, ha comentat la possibilitat de que les vacunes canviïn de ser una opció a ser una obligació. 

És una discussió, segons la meva opinió, estèril i innecessària. A Catalunya un 95% del nens i nenes estan vacunats, i dubto que el 5% que no es vacuna ho faci perquè la vacunació sigui obligatòria. El problema de la vacunació està concentrat en un grup de irreductibles, que es creuen uns herois, i són una barreja de pares que no vacunen al seus fills per negligència, per ignorància, per motius religiosos, morals, ideològics, ètics, culturals, ecologistes, vegetarians, alternatius, naturalistes, homeopàtics, anti-empresarials, anti-sistema o altres. Enfrontar a aquests arguments, l’obligació legal em sembla una mala estratègia.

Alguns d'aquests pares s'enfronten a una situació desconeguda fa dècades. La dita “la informació és poder”, en el món de les tecnologies de la informació i la comunicació és ara errònia. Avui, tenir accés a la informació no vol dir inevitablement arribar al coneixement de les coses. Ara, la dita correcte és “El coneixement és poder”. Ja sabem que hi ha una diferencia entre veure i mirar, sentir i escoltar, informació i coneixement .... No ho canviarem per la via de l'obligació legal.

A més, quin càstig imposarem els pares que no vacunen al seus fills? Haurem, metges o mestres, de denunciar als pares dels nens no vacunats?....Surten un munt de preguntes de resposta molt difícil. Una obligació, no punible, és una opció. 

La participació a les eleccions polítiques a Catalunya és una opció, a Grècia es una obligació i les seves eleccions no tenen un 100% de participació. La obligatorietat no assegura el màxim desitjat  en les eleccions,  no hi ha cap garantia que això ajudi a assegurar la vacunació de tots els nens i nenes.

Un responsable del Departament de Salut ha manifestat que els pares del nen ingressat, es troben destrossats i es senten enganyats pels antivacunes. Potser aquests temes són massa complexes per a què els pares puguin prendre decisions adients per la salut dels seus fills? Aquesta és una perillosa raó per la vacunació obligatòria. Tornarem a la medicina paternalista, al metge que decideix sobre la salut del seu pacient sense tenir en consideració l’opinió d'aquest o la de la seva família? Empoderarem (Donarem veu) també als pediatres davant de les famílies de nens obesos i que no reben l'alimentació que considerem adient? Els pacients pal·liatius rebran la intensitat terapèutica que decideixi el metge? No ho dubteu, estic en contra.

Quina estratègia seria doncs la que caldria aplicar?. En situacions d’epidèmia, la vacunació pot ser una necessitat de salut comunitària. En aquestes circumstancies l’obligatorietat de la vacuna és necessària, les raons de salut pública estan per sobre de les llibertats individuals.

Durant la primera part de l'any hi va haver una petita epidèmia de xarampió al Estats Units. Finalment es va aconseguir esbrinar que el focus era un treballador de Disneyland. Un pare es lamentava dolorosament que el seu fill, després de sobreviure a un càncer, s'havia contagiat de xarampió en aquest parc temàtic. Socialment no van ser capaços de protegir a aquest nen,  que amb una immunitat dèbil i no vacunat per la seva malaltia va posar en risc la vida tant per un càncer com per una malaltia evitable com el xarampió. Pot ser que persones no vacunades que tenen l'obligació de tenir cura dels nens com pediatres, infermeres, mestres, monitors... siguin font de malaltia? Potser no tenim dret a exigir la vacunació a ningú, però com a societat tenim dret a demanar el carnet vacunal per a treballar en un super o en un forn?

Com a societat tenim dret a dotar-nos dels instruments legal necessaris per a protegir-nos dels que volen viatjar de gorra.

Puc, fins i tot, respectar el dret a ser un ignorant, però no faré l'elogi de la estupidesa, i no acceptaré la ignorància com erudició.

Diftèria a catalunya!!!

La lamentable aparició d'un cas de diftèria després de 30 anys, ha reobert de nou el debat sobre les vacunes. Un pediatres amb tanta experiència com el Dr. Pou,, que havia estat cap de pediatria del Hospital Sant Joan de Deu, deia no haver vist cas de diftèria en la seva vida professional. De fet la darrera publicació a Catalunya la va fer el Dr. Moragas, ara President de la Societat Catalana de Pediatria, a propòsit de dos casos de any 1979.

Per a poder fer el tractament a aquest nen s'ha anat fins a Rússia per trobar el sèrum antidiftèric necessari pel tractament. En Rússia encara hi havia uns lots d'aquest fàrmac perquè fa poc més d'una dècada que van tenir un brot de diftèria.

D’aquest trist cas podem treure alguna llissó. La malaltia no ha marxat. Existeix diftèria al mon i si no hi ha a Catalunya es per resultat de la vacunació. La vacuna antidiftèrica inclosa en el calendari vacunal es molt eficaç. De fet un pacient vacunat, pràcticament no té cap risc de ser infectat. A casa nostra, on la cobertura vacunal supera el 95%, ens troben en aquesta avantatjosa situació de no tenir cap nen amb diftèria des de fa dècades.

La imatge que acompanya aquest text es un reflex de la situació que es vivia abans de la introducció de la vacuna de la polio. Sales senceres de pacients ficat en els pulmons d’acer, perquè els seus muscles estaven tan dèbils que eren incapaços de respirar sense l’ajut d’aquest sistema de suport respiratori. Les vacunes han fer desaparèixer aquestes escenes, però han creat un estat d’opinió, en el primer mon, de que aquestes són malalties del passat. Esperem no haver de lamentar l’aparició d’altres pacients amb diftèria o d’altres malalties que alguns pensaven que eren del passat.

Decàleg de bones pràctiques

La setmana pasada escribia sobre les virtuts de les pantalles. Deia que tenen aspectes negatius però tenen indubtables aspectes positius.
Ahir mateix l'Hospital Sant Joan de Deu a fet públic un document sobre l'ús de les pantalles que ha resumit en un decàleg.
Un bon ús de les noves tecnologies es imprescindible per aconsellir el millor profit de les pantalles.

L'elogi de les pantalles

L’any 2008 Josep LLuis Matali i José Ángel Alda van publicar un llibre amb el sugestiu títol: “Adolescentes y nuevas tecnología:¿innovación o adicción?" Des d'aleshores és comú trobar escrits sobre la possibilitat d’adició a les pantalles. Fa pocs dies la Dra. Maria José Mas en el seu blog de neuropediatria publicava un text: “Internet al alcance de los niños” .

La hipòtesis sempre és la mateixa. L’adició a Internet és com qualsevol altre adició. Un ús incontrolat d’Internet interfereix en les activitats de la vida diària dels nens i nenes, apareix aleshores una necessitat per fer activitats a Internet, cada vegada necessita més temps per quedar satisfet, i a més, sinó pot fer activitat a Internet es troba insatisfet, neguitós i fins i tot físicament malament. Per contra, l’activitat a Internet alleuja l’ansietat i és un substitut d’altres activitats. Conseqüència d’aquesta obsessió per fer activitats a Internet, els nois i noies pateixen de:

• Dificultats d’atenció
• Problemes i fracàs escolar
• Trastorn de la son i l’alimentació
• Sobrepès i obesitat
• Ansietat i depressió

Tot això és ben cert. L’ús incontrolat i no reglat de les pantalles pot ser ben perjudicial. Però tenen alguna virtut les pantalles? Tenen les pantalles alguna virtut que sigui motiu d’elogi? Podem trobar un bon faig de treballs que reafirmen els problemes de les pantalles, hi ha poc escrit sobre les seves utilitats, vull referir-me a algunes persones que donarien suport a les pantalles segons el meu parer: 

1. Baltasar Gracián el cèlebre escriptor castellà seria avui un entusiasta defensor de Twitter. Si es pot dir en 140 caràcters perquè ocupar dos planes. La capacitat de síntesis és una gran virtut. Com deia Gracián: “Lo bueno si breve dos veces bueno”
2. Un altre defensor de les pantalles seria Aristòtil. El conegut savi grec que deia allò de: "El que hem d'aprendre a fer, ho aprenem fent". No es aquesta la forma de fer anar qualsevol videojoc?  Es que hi ha algun noi o noia que es llegeix el manual d’instruccions abans de començar a jugar? Què no és el mètode de l’encert-error el que fan servir tots el que volen jugar? Els joves s’entrenen per aprendre fent, Aristòtil estaria ben content. 
3. Un altre vell partidari de les pantalles seria el cordovès Luci Sèneca. La privacitat i l’anonimat que ofereixen les pantalles, permet als nostres joves tenir com amic, sense recança, tant a un noi o noia a tres carrers de casa seva, com a Tokio, Montevideo o Sydney. Amb l’Internet el món s’ha fet petit i abastable des d'una pantalla, Sèneca podria dir amb raó: “No he nascut només per a un racó. El món és la meva pàtria”
4. Quan els arbres no ens deixen veure el bosc...Fins i tot les dites populars fan suport a les utilitats de les pantalles.  Cada vegada més, ens trobarem amb una situació de disgregació i dispersió, en una realitat ràpidament canviant, saturada d'estímuls sensorials, on caldrà destriar de forma ràpida i encertada quina informació afegim a l’activitat que fem i quina informació determinem que és irrellevant i deixem passar. Sembla una habilitat difícil d’adquirir, si no ets un aficionat a aquests jocs que utilitzen els joves a les seves pantalles, on no només han d’estar atents a dos ninots que s’esbatussen sense parar, sinó que al mateix temps en el camp perifèric de la pantalla hi ha la informació sobre les vides, les armes i no se quantes coses més. “L’atenció dispersa”, la capacitat de mirar atentament una cosa però observar el conjunt; poder veure els arbres i també el bosc.