L’any 2008 Josep LLuis Matali i José Ángel Alda van publicar un llibre amb el sugestiu títol: “Adolescentes y nuevas tecnología:¿innovación o adicción?" Des d'aleshores és comú trobar escrits sobre la possibilitat d’adició a les pantalles. Fa pocs dies la Dra. Maria José Mas en el seu blog de neuropediatria publicava un text: “Internet al alcance de los niños” .
La hipòtesis sempre és la mateixa. L’adició a Internet és com qualsevol altre adició. Un ús incontrolat d’Internet interfereix en les activitats de la vida diària dels nens i nenes, apareix aleshores una necessitat per fer activitats a Internet, cada vegada necessita més temps per quedar satisfet, i a més, sinó pot fer activitat a Internet es troba insatisfet, neguitós i fins i tot físicament malament. Per contra, l’activitat a Internet alleuja l’ansietat i és un substitut d’altres activitats. Conseqüència d’aquesta obsessió per fer activitats a Internet, els nois i noies pateixen de:
- Dificultats d’atenció
- Problemes i fracàs escolar
- Trastorn de la son i l’alimentació
- Sobrepès i obesitat
- Ansietat i depressió
Tot això és ben cert. L’ús incontrolat i no reglat de les pantalles pot ser ben perjudicial. Però tenen alguna virtut les pantalles? Tenen les pantalles alguna virtut que sigui motiu d’elogi? Podem trobar un bon faig de treballs que reafirmen els problemes de les pantalles, hi ha poc escrit sobre les seves utilitats, vull referir-me a algunes persones que donarien suport a les pantalles segons el meu parer:
- Baltasar Gracián el cèlebre escriptor castellà seria avui un entusiasta defensor de Twitter. Si es pot dir en 140 caràcters perquè ocupar dos planes. La capacitat de síntesis és una gran virtut. Com deia Gracián: “Lo bueno si breve dos veces bueno”
- Un altre defensor de les pantalles seria Aristòtil. El conegut savi grec que deia allò de: "El que hem d'aprendre a fer, ho aprenem fent". No es aquesta la forma de fer anar qualsevol videojoc? Es que hi ha algun noi o noia que es llegeix el manual d’instruccions abans de començar a jugar? Què no és el mètode de l’encert-error el que fan servir tots el que volen jugar? Els joves s’entrenen per aprendre fent, Aristòtil estaria ben content.
- Un altre vell partidari de les pantalles seria el cordovès Luci Sèneca. La privacitat i l’anonimat que ofereixen les pantalles, permet als nostres joves tenir com amic, sense recança, tant a un noi o noia a tres carrers de casa seva, com a Tokio, Montevideo o Sydney. Amb l’Internet el món s’ha fet petit i abastable des d'una pantalla, Sèneca podria dir amb raó: “No he nascut només per a un racó. El món és la meva pàtria”
- Quan els arbres no ens deixen veure el bosc...Fins i tot les dites populars fan suport a les utilitats de les pantalles. Cada vegada més, ens trobarem amb una situació de disgregació i dispersió, en una realitat ràpidament canviant, saturada d'estímuls sensorials, on caldrà destriar de forma ràpida i encertada quina informació afegim a l’activitat que fem i quina informació determinem que és irrellevant i deixem passar. Sembla una habilitat difícil d’adquirir, si no ets un aficionat a aquests jocs que utilitzen els joves a les seves pantalles, on no només han d’estar atents a dos ninots que s’esbatussen sense parar, sinó que al mateix temps en el camp perifèric de la pantalla hi ha la informació sobre les vides, les armes i no se quantes coses més. “L’atenció dispersa”, la capacitat de mirar atentament una cosa però observar el conjunt; poder veure els arbres i també el bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada