Durant molt de temps vaig estar a casa dels avis. Com que era petit em pensava que els papes i el Tete vivien a l’Hospital. L’avi em portava a l’escola. Jo sempre li preguntava a l’àvia perquè els papes i el Tete vivien a l’Hospital però ella mai em deia res. Un dia la mare va venir a buscar-me i em va portar a l’Hospital. Jo em pensava que havia vingut a buscar-me per portar-me a viure amb ells a l’Hospital.
Quan van curar el meu Tete a l’Hospital vaig tornar a viure amb els papes a casa meva. L’avi em portava a la escola perquè la mare sempre havia de portar el meu germà a l’Hospital. Jo no volia anar la escola perquè la mare mai anava amb mi, a més la mestra em tenia mania, sempre em cridava i em posava molts càstig i deures. I ni l’àvia ni l’avi m’ajudaven a fer el deures com feien els papes.
Després, quan va acabar la escola el curs van tornar a l’Hospital i jo vaig anar tot l’estiu amb els avis. M’avorria molt perquè mai volien fer coses divertides i el papa i la mama sempre estaven a l’Hospital amb el Tete.
Quan van tornar a viure a casa el Tete portava tota la estona la mascareta posada. Una nit, passat el Nadal, el pare volia portar el Tete a l’Hospital però la mama no va voler. Va venir tothom a casa, fins i tot la iaia Montse que viu a Torelló, perquè el meu Tete s’havia mort. Tothom estava molt trist i la mare plorava molt i no em feia cas. Van portar al cementiri al Tete en una caixa. Jo no hi vaig anar però l’avi m’ho va explicar. La mare em va explicar que morir-se és marxar i no tornar mai més.
Quan el Tete es va posar malalt li tenia molta ràbia, perquè sempre estava amb els papes, tenia aquella gorra tan xula i no anava a la escola. Ara fa un any que el Tete va morir i encara la mama sovint està trista i plora. La mama des de que va morir el meu germà va a l’Hospital tots els dies a ajudar als nens i nenes que com el Tete estan molt malalts. El papa treballa molt perquè quan el Tete estava malalt moltes vegades no anava a treballar i s’estava en l’Hospital. Aquest any la meva mestra és més amiga meva. Els papes em portem amb el Santi, que és un psicòleg.
La mare encara està trista i tot sovint els papes es barallen. Jo vull portar-me molt bé perquè no estiguin tristos i no es barallin. Tinc por de que als papes els passi el mateix que al meu Tete. Trobo a faltar el meu Tete.
Aquesta és una ficció de com ho viuen els germans, uns dels damnificats d’una situació tant antinatural com és la mort d’un nen. El seu pediatre anotaria a la Historia clínica: En Joan és un nen de 9 anys que està fent un dol per la mort del seu germà gran per un tumor renal. Durant la malaltia del seu germà en Joan es va sentir abandonat pels pares pels continus i llargs ingressos a l’Hospital que la malaltia del germà va obligar a fer. Aleshores va fer una fòbia escolar, ara es troba bé a l’escola. Van voler estalviar-li patiment separant-lo de tot el procés de la malaltia del seu germà que, a més, li van explicar parcial i malament. El pare s’ha capficat en la feina, i la mare fa de voluntària a l’Hospital i això els està ajudant a anar tirant. Després d’un any de la mort del germà d’enJoan, la mare encara està en ple dol, el pare no parla del tema i la relació de parella s’està deteriorant. El Joan té por que els pares faltin i haver de tornar a viure amb els avis per sempre.
“Les víctimes del foc amic”, en llenguatge bèl·lic, són aquells damnificats per les accions del seus propis companys. En aquest text, uns dels damnificats per la malaltia i mort del seu germà és en Joan. En aquest context ajudar al dol ha d’incloure cuidar als cuidadors i a “les víctimes de foc amic” d’un esdeveniment tant antinatural com és la mort d’un nen.
