Vacunes, opció o obligació?

Una premissa prèvia; l’eficàcia de les vacunes és un fet científic i no una qüestió de fe. És el que els gestors públic en diuen el paradigma del “free rider”. Si algú es cola sense pagar al metro i tots els altres paguen, cap problema; però si tots volem viatjar de gorra... tindrem un problema.

El desgraciat cas del nen amb diftèria ingressat en la Vall d'Hebron ha obert el debat sobre la obligatorietat de les vacunes. El propi Conseller de Salut, Dr. Boi Ruiz, ha comentat la possibilitat de que les vacunes canviïn de ser una opció a ser una obligació. 

És una discussió, segons la meva opinió, estèril i innecessària. A Catalunya un 95% del nens i nenes estan vacunats, i dubto que el 5% que no es vacuna ho faci perquè la vacunació sigui obligatòria. El problema de la vacunació està concentrat en un grup de irreductibles, que es creuen uns herois, i són una barreja de pares que no vacunen al seus fills per negligència, per ignorància, per motius religiosos, morals, ideològics, ètics, culturals, ecologistes, vegetarians, alternatius, naturalistes, homeopàtics, anti-empresarials, anti-sistema o altres. Enfrontar a aquests arguments, l’obligació legal em sembla una mala estratègia.

Alguns d'aquests pares s'enfronten a una situació desconeguda fa dècades. La dita “la informació és poder”, en el món de les tecnologies de la informació i la comunicació és ara errònia. Avui, tenir accés a la informació no vol dir inevitablement arribar al coneixement de les coses. Ara, la dita correcte és “El coneixement és poder”. Ja sabem que hi ha una diferencia entre veure i mirar, sentir i escoltar, informació i coneixement .... No ho canviarem per la via de l'obligació legal.

A més, quin càstig imposarem els pares que no vacunen al seus fills? Haurem, metges o mestres, de denunciar als pares dels nens no vacunats?....Surten un munt de preguntes de resposta molt difícil. Una obligació, no punible, és una opció. 

La participació a les eleccions polítiques a Catalunya és una opció, a Grècia es una obligació i les seves eleccions no tenen un 100% de participació. La obligatorietat no assegura el màxim desitjat  en les eleccions,  no hi ha cap garantia que això ajudi a assegurar la vacunació de tots els nens i nenes.

Un responsable del Departament de Salut ha manifestat que els pares del nen ingressat, es troben destrossats i es senten enganyats pels antivacunes. Potser aquests temes són massa complexes per a què els pares puguin prendre decisions adients per la salut dels seus fills? Aquesta és una perillosa raó per la vacunació obligatòria. Tornarem a la medicina paternalista, al metge que decideix sobre la salut del seu pacient sense tenir en consideració l’opinió d'aquest o la de la seva família? Empoderarem (Donarem veu) també als pediatres davant de les famílies de nens obesos i que no reben l'alimentació que considerem adient? Els pacients pal·liatius rebran la intensitat terapèutica que decideixi el metge? No ho dubteu, estic en contra.

Quina estratègia seria doncs la que caldria aplicar?. En situacions d’epidèmia, la vacunació pot ser una necessitat de salut comunitària. En aquestes circumstancies l’obligatorietat de la vacuna és necessària, les raons de salut pública estan per sobre de les llibertats individuals.

Durant la primera part de l'any hi va haver una petita epidèmia de xarampió al Estats Units. Finalment es va aconseguir esbrinar que el focus era un treballador de Disneyland. Un pare es lamentava dolorosament que el seu fill, després de sobreviure a un càncer, s'havia contagiat de xarampió en aquest parc temàtic. Socialment no van ser capaços de protegir a aquest nen,  que amb una immunitat dèbil i no vacunat per la seva malaltia va posar en risc la vida tant per un càncer com per una malaltia evitable com el xarampió. Pot ser que persones no vacunades que tenen l'obligació de tenir cura dels nens com pediatres, infermeres, mestres, monitors... siguin font de malaltia? Potser no tenim dret a exigir la vacunació a ningú, però com a societat tenim dret a demanar el carnet vacunal per a treballar en un super o en un forn?

Com a societat tenim dret a dotar-nos dels instruments legal necessaris per a protegir-nos dels que volen viatjar de gorra.

Puc, fins i tot, respectar el dret a ser un ignorant, però no faré l'elogi de la estupidesa, i no acceptaré la ignorància com erudició.