divendres, 4 de novembre de 2016

Visca la mercromina !!! Digues com juguen els nens d'avui i et diré en quina societat viuran demà.


 Fa dies el diari "Le Monde" publicava un article titulat "Visca la mercromina" que tractava sobre la tendència actual a la sobreprotecció dels infants per part dels pares i la societat en general. Relatava el diari com un metge anglès havia escrit una carta astorat pels desplaçaments, no acompanyats, del infant d'una família que feia quatre generacions que vivien a Sheffield. Es preocupava el bon doctor, com aquest infant de 8 anys anava sol a la escola fins al final dels seu carrer. A la mateixa edat, en 1979, la mare de l'infant anava tota sola 800 metres per banyar-se a la piscina. En 1950, l'avi travessava sol cada dia un bosc d'un quilòmetre. Al 1919, el besavi, també als 8 anys recorria, sense la companyia de cap adult, alguns quilometres per anar a pescar.

Però ara quan es creueu amb un infant en bicicleta podeu estar segur que tot seguit trobareu la resta de la família pedalejant just darrera. Hem progressivament prohibit el carrer als infants i els hem reclòs en zones de jocs dels nens que tenen el terra entapissat amb revestiments per amortir els cops i on els bancs, dissenyats perquè els pares esperin una mica distanciats mentre els infants juguen, estan buits perquè els adults s'han ficat a la zona de jocs i esperen enganxats al tobogan.

Recordo un paràgraf del llibre "Quiet" del Màrius Serra on l'autor explicava la seva petita batalla diària per guanyar la vorera. L'assumpte anava així, el Màrius Serra i el seu fill, que patia una greu discapacitat, esperaven cada matí a la vorera prop de la porta de la escola del barri per ser recollits per l'autobús que el portava a la seva escola especial. L'escriptor reflectia la cara d'enuig dels pares per no poder deixar el seus fills "sans" sobre la vorera a la mateixa porta de la escola i haver-lo de deixar uns metres més enllà i no poder veure com enfilaven el carreró que travessa el jardí de l'entrada de l'escola.


Lenore Skenazy, una bloquera estatunidenca, és va guanyar el malnom de "la pitjor mare americana" quan provocativament va dir "jo, deixo els nens al parc, i em vaig al Starbucks a fer un cafè".

En la mateixa línia, hi són en referencia a la resolució dels conflictes, disputes i problemes emocionals. Els adults, pares, professors o monitors, intervenen sistemàticament com a mediadors o com autoritat tant precoçment que no permeten als infants aprendre a negociar per ells mateixos els conflictes, frustracions, baralles o qualsevol entrebanc emocional. Tots els nens i nenes coneixen les normes i les regles de convivència, saben que no es pot insultar, ni pegar, ni assetjar ningú, però sabran com afrontar aquestes disrupcions emocionals si mai s'han confrontat a aquestes situacions?

Estimar els fills es proporcionar-les amor i seguretat. Però sobreprotegir-los, maximitzant les mesures de seguretat fins a arribar al "risc zero", és impossible i al mateix temps inadequat. Els pares avui, moltes de les coses que feien ells quan eren infants, no permeten fer-les al seus fills, certament sí, perquè el mon ha canviat des de l'aleshores, diran molts d'ells. Però és possible educar els infants amb seguretat sense que mai s'enfrontin a una situació de risc? És possible fer-los créixer emocionalment si no se’ls dona cap grau d’autonomia? Per ensenyar-los a aixecar-se, no han d'haver caigut primer?

Els infants a la pre-adolescència cerquen posar-se fora de la vigilància visual dels pares, volen estar entre els de la seva mateix edat, prop dels pares però fora del seu abast. Els pares han de trobar l'equilibri entre la inseguretat i la sobreprotecció totes dues dolentes, i segur que curar, amb una mica d’antisèptic, un genoll esgarrinxat serà el menor dels problemes que hauran d'encarar. Visca la mercromina!!!

Ningú ha dit que això de ser pares era fàcil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada