Té vosté una pistola a casa?

Té vosté una pistola a casa?Per què la llei mordassa de les armes de foc a Florida espanta a alguns metges?

El Tribunal d'Apelacions de Florida en el seu afany de fer complir la llei que impedeix al metges d'aquest estat preguntar als seus pacients si tenen un arma de foc a casa va escriure que "la bona pràctica de la medicina no requereix investigar sobre asumptes irrellevants i privats".

Estats Units com cada país té les seves singularitats que de vegades poden ser difícils d'entendre des de la nostre mirada. La possesió d'armes de foc en aquell país es considera com un dret de les persones. D'altre banda, mentre el Govern federal intenta publicar lleis per limitar la possesió d'armes, un estat com a Florida prohibeix als metges preguntar per les armes de foc.

La possesió d'armes de foc no és un fet sanitariament irrellevant. Algunes dades ens poden ajudar a entedre la situació. Als Estat Units, cada dia, 53 persones fan servir un arma de foc per teure's la vida. El CDC (Centre per Control i Prevenció de Malaltia) afirma que de les 31.000 morts per arma de foc que es produixen cada any 19.000 van ser suicidis. Als Estats Units hi ha 270 millions d'armes de foc en mans de la població. El 85% del intents de suicidis amb arma de foc, són exitosos, per contra només el 2% dels intents amb pastilles. 

L'Aliança Nacional per les Malalties Mentals confirma que els estats amb més armes de foc tenen nivells de suicidis més alts. Aquesta associació opina que correspon als profesional de salut i als familiars dels pacients amb intencions suicides actuar i limitar l'accés a les armes de foc. 

Algunes dades pediàtriques, 9 nens o joves es treuen la vida cada día per accidents amb armes de foc. El 80% de les morts per armes de foc no intencionades en nens menors de 15 anys succeixen a la llar. 

A Espanya les xifres són altres, "només" hi ha 90 homicidis cada any per arma de foc, lluny del 414 d'Italia o el 158 d'Alemania.

El que volen els professionals sanitaris d'Estat Units, com tots els professionals sanitaris, és ajudar als seus pacients a estar sans. No sembla que tinguin un interés especial en fiscalitzar als seus pacients. Estic segur que cada dia els professionals de Florida pregunten als pares sobre diferents aspectes de la criança dels seus fills. Cada dia els professionals interroguen als pares sobre com alimenten o com fan dormir els seus fills. Cada dia els professionals demanen als adolescents sobre possibles relacions sexuals sense protecció, i no ho fan amb l'intenció de fiscalitzar la seva vida ni per tenir una conversa irrellevant. 

A alguns professionals els espanta que aquesta llei faci més perilloses les armes de foc, i més difícil que els professionals de la salut puguin ajudar als seus pacients. Preocupa als redactors de la llei que la gent pugui sentir que no pot deixar de respondre a les preguntes que li fa el professional de salut tot i que no vulgui respondre. Una discussió no resolta. L'actitut paternalista del professional de salut que sap amb seguretat el que convé al pacient, fins i tot millor que el propi pacient és una manera d'exercici la professió sanitaria decimonónica. Una actitut que porta als pacient a una posició d'incapacitat per atendre la seva salut o la dels seus fills. A cada visita em toca preguntar o donar consells, però sense imposar ni jutjar. És un canvi de paradigme, no són sanitaris pel malalt, són sanitaris amb el malalt.

Mama la “caca” em diu adéu abans d’anar-se!

Aquesta sorprenent frase d’un infant que començava a anar sol al lavabo va cridar l’atenció a una mare que va voler saber com li deia adéu la “caca” al seu fill. Així que la següent vegada que va anar li va fer cridar per a veure com deia adéu. El que el petit infant crea que eren manentes que deien adéu eren cucs que es bellugaven en les femtes. El nen té cucs!!!

Com es contagia?

Els cucs intestinals més freqüents a casa nostre són els oxiürs. Els oxiürs són un paràsits com un fil de cosir d’un centímetre de longitud. Els oxiürs entren en el organisme quan ens portem a la boca alguna substancia i més freqüentment les nostres pròpies mans contaminades amb els ous del paràsit. Els ous arriben al intentí i es desenvolupen fins arribar a la forma adulta. A la nit els paràsits del intestí baixen al anus i dipositen els ous en la pell del voltant. Això provoca un picor anal intens. El nen o la nena es grata portant-se’l els ous a les ungles, després es porta les mans a la boca i es reinfecta i es tanca el cercle. 

Que símptomes dona ?

En nens més petits o en els primers anys escolars són el que més es contagien. Les complicacions de les parasitacions per oxiürs són rares. Els infants amb oxiürs no tenen pràcticament cap símptoma, l'únic símptoma que pateixen els nens o nenes es la picor al voltant del anus durant la nit després que els paràsits femella ponguin els ous.  

Com es tracta?

S’aconsella rentar amb aigua calenta els llençols, roba i tovalloles del infant. No existeix cap  relació entre la infestació per oxiürs i el menjar llaminadures o altres productes. No hi ha doncs, cap raó per modificar la dieta del infant.   

En les formes més lleus de vegades no cal tractament però habitualment es precisarà prendre una medicament antiparasitari. Els fàrmacs antiparasitaris són molt eficaços per a tractar la infestació. Tots els tractament dels que disposem actuen sobre el paràsit adult, però cap dels tractaments actua sobre els ous, per això es fa imprescindible una segona tanda de tractament, una o dos setmanes després. 

Com es pot entendre pel mecanisme de contagi, una correcte neteja de mans es fonamental per evitar la infecció.

Que hi ha de nou en neuropediatria?

La Dra. Maria Jose Mas, neuropediatra de les terres de Tarragona, té una molt interessant pàgina sobre neurologia infantil. Aquest començament d'any 2015 ha publicat un escrit on recull "les bones noticies neuropediatres del 2014".  La neuropediatria es una especialitat infantil que pot ser frustrant de vegades.  Les neurociencies estan avançant en coneixement teòrics i en capacitat diagnostica de forma ràpida en els darrers anys,  però les possibilitats terapèutiques no semblen anar a la par. Per això aquesta entusiasta, i vocacional com ella mateixa es confessa, doctora està feliç de mostrat el avanços dels darrers mesos a la seva especialitat.

• L’epilèpsia infantil, les convulsions, es curen. El 63% dels nens amb epilèpsia deixaran el tractament, i no tindran noves crisis. En un article aparegut a la revista Brain relaten com després de 10 anys des del debut de l’epilèpsia, més de 6 de cada 10 nens entre 0 i 15 anys es van curar, van deixar de prendre fàrmacs i no van tenir noves crisis. En el mateix article els autors determinaven que els nens que patien una epilèpsia no complicada o una epilèpsia amb crisis focals autolimitades o una epilèpsia no catalogada o epilèpsies en les que havien remés les crisis als 2 anys érem les que tenien factors de bon pronòstic.

• Autisme i vacunes: definitivament res a veure. El percentatge de casos d'autisme causat per les vacunes es el 0%. Es un fet científic conegut i demostrat des de fa temps, però dissortadament el sensacionalisme té millor premsa de la veritat científica. Les teories infundades dels grups antivacunes sobre les efectes secundaris i les seqüeles neurològiques de les vacunes no es suporten sobre estudis científics ben realitzats. Per contra la vacunes han demostrat llargament la seva capacitat de prevenció de mortalitat i seqüeles en els nens i nenes vacunats. En un recent treball que analitza 5 estudis que incloïen una cohort de 1.256.407 nens  i 5 estudis més (de casos i controls, un tipus d'estudis on ....) que englobaven 9.920 nens, els autors de l’anàlisi amb aquest impressionant nombre nens van concloure que:

1. No hi ha relació entre vacunació i autisme (trastorn del espectre autista com es diu ara)
2. No hi ha relació entre autisme i la vacuna triple vírica
3. No hi ha relació entre autisme i timerosal ni mercuri (components que s’afegien abans a les vacunes per assegurar la seva conservació)

No sabem que causa l’autisme, i no sembla que hi pugui haver un únic factor, però podem afirmar rotundament que les vacunes no causen autisme. Aquesta polèmica estèril hauria de donar-se ja i definitivament per terminada. Les vacunes salven vides i no vacunar mata.

• La hiperactivitat: no es només una "cosa sanitaria"  Si en moltes malalties necessiten el concurs de diferents professional per aconseguir el millors resultats terapèutics, en el Trastorn per Dèficit d' Atenció i Hiperactivitat (TDAH) sumar es clau en el tractament. L'atenció en xarxa de diferents professionals metges, psicòlegs i pedagogs es imprescindible per facilitar el desenvolupament al màxim de les capacitat dels infants afectes d'aquest trastorn. La bona noticia és que, gracies a la feina de les associacions de pacients, la LOMCE (llei d'ensenyament) reconeix específicament el dret dels alumnes amb TDAH a rebre una atenció pedagògics adaptada a les seves necessitats. El alumne té dret a exigir que es prengui en consideració la diversitat.

• La paràlisis: seguim avançant. El teixit nerviós té una escassa capacitat regenerativa. Quan un nen pateix una lesió nerviosa la curació deixa com a seqüela la pèrdua d'alguna capacitat com la de controlar els moviments dels muscles. La paràlisis cerebral infantil per exemple, una lesió cerebral abans dels 3 anys, o la lesió traumàtica de la medul·la espinal, causa una paràlisis de les cames o de totes quatre extremitat depenent del lloc on es produeix la lesió. Els avenços en la recuperació de les funcions neuronals ens permeten de tenir esperances. Aquest any passat han aparegut 4 tècniques per recuperar la esperança:

1. Un vestit  controlat per la ment
2. La estimulació elèctrica de la medul·la espinal
3. Els implants cerebrals que “substitueixen” la medul·la espinal
4. El transplant de cèl·lules olfactòries a la medul·la espinal

Tot i els avenços de les neurociencies queda un llarg camí per a trobar un tractament plenament eficaç en la curació de les malalties medul·lars i cerebrals

• La genètica és el futur. Els coneixent en genètica als darrers anys està revolucionant la medicina. Els coneixents genètics en neuropediatría i especialment en el neurodesenvolupament  ajudaran a desenvolupar nous mètodes diagnòstics i terapèutics individualitzat que milloraran l'atenció als nens.

Els infants amb diabetis en l’àmbit escolar 

Els Departaments de Salut i Ensenyament de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de l’Associació de Diabètics de Catalunya (adc@adc.cat / 93 451 36 76) han elaborat un protocol d’actuació pels infants amb diabetis en l’àmbit escolar. 

La diabetis tipus 1, també coneguda com a diabetis juvenil o insulinodependent, es caracteritza per un augment dels nivells de glucosa en sang a causa d’un dèficit en la producció d’insulina. 

Les persones sense diabetis fabriquen la seva pròpia insulina i les persones amb diabetis tipus 1 se l’han d’injectar.

La diabetis no és contagiosa i, tot i que no té cura, pot controlar-se mitjançant una dieta i exercici adequats, mesurant el nivell de glucosa en sang i, si escau, l’administració d’insulina. 

La diabetis no impedeix que l’infant realitzi les activitats pròpies de la seva edat, tot i que cal tenir en compte la seva malaltia. Amb caràcter general, els infants amb diabetis han de poder participar en les mateixes activitats que la resta de companys i companyes. És important tenir la cura necessària però sense sobreprotegir-lo i sense limitar la seva autonomia. 

Les necessitats i pautes de tractament de l’infant amb diabetis es concreten en cada cas en l’informe elaborat pel metge, seguint un model estandarditzat, per l’equip sanitari, que el lliura a la família i que aquesta té l’obligació de lliurar-lo al centre educatiu. 

En general, la majoria d’infants amb diabetis han de controlar-se la glucosa i injectar-se insulina al matí abans d’anar a l’escola, a la nit i en bastants casos també al migdia. Per tant, és possible que els infants hagin de fer-se un control de glucosa i posar-se insulina a l’escola quan es queden a dinar. Mes a:   http://cort.as/PuR9

Fum de segona mà

Al febrer d'aquest any 2015 el Centro de control de les malalties dels Estats Units ha publicat un informe sobre el fum de segona mà. L'exposició al fum de segona mà passa quan les persones que no fumen respiren el fum que exhalen els fumadors o el fum provinent de la crema de productes de tabac. S’anomena fumar involuntàriament o fumar passivament quan les persones que no fumen són exposades al fum de segona mà.

Cap nivell d'exposició al fum de segona mà és segur. El fum de segona mà és un perill al qual no  tothom està exposat per igual, als Estats Units 2 de cada 5 nens estan exposats al fum de segona mà, a Catalunya a relació és d'1 de cada 10. 

La síndrome de mort sobtada del lactant està relacionat amb el fum de segona mà. En adults no fumadors algunes de les morts causades per càncer de pulmó i malalties cardíaques estan també relacionades amb el fum de segona mà.

L’estudi de l'Agència de Salut Pública de Catalunya que ha analitzat 1.101 nadons fills de pares fumadors ha constatat que el 79% dels nens tenien acumulat més d'un mil·ligram de nicotina als cabells, cosa que revela l'elevat grau d'exposició al fum al qual estaven sotmesos.

A partir dels resultats d'aquest estudi, l'Agència de Salut Pública ha iniciat a Catalunya el programa "Infància sense fum" (http://www.papsf.cat/Index.aspx), que forma part de les estratègies de prevenció i control del tabac de la sanitat pública catalana.