Tallar-se és una mala manera de gestionar les emocions

 L'autolesió és el dany intencionat sobre el propi cos, com talls, cop, cremades o rascades, sense intenció suïcida, que no estan acceptat socialment, com sí ho són els pírcings o tatuatges. És inusual a la infància. L'autolesió no suïcida és més freqüent en els joves entre 12 i 16 anys i després d’aquesta edat va disminuint. Durant la pandèmia per coronavirus han augment les consultes per problemes de salut mental i també per autolesions que en els últims anys ja anaven augmentat. Els darrers estudis senyalen que fins a un 11% dels joves a Catalunya s’han autolesionat alguna vegada.

Es pot pensar que quan un jove s’autolesiona és perquè té una malaltia mental (com un trastorn de la personalitat, trastorn depressiu, trastorns d'ansietat o bipolar, consum de substàncies d'abús...), però no és necessàriament així, perquè les autolesions en els adolescents el que expressen és la dificultat del jove per gestionar les seves emocions. Autolesionar-se és la manera com aquests joves s’enfronten a les seves emocions més intenses.

Les xarxes socials i algunes pel·lícules o series de vegades han banalitzar les autolesions i les han viralitzat, proposant-les com una conducta efectiva i fins i tot com una conducta atrevida (cool, guay...) a imitar. La pressió de les xarxes o d’altres adolescents afavoreix la extensió de la conducta autolesiva per la necessitat dels joves de ser acceptats pel grup. Afortunadament molts dels que s’autolesionaran per aquest efecte d’imitació ho deixaran de fer perquè s’adonaran que fa mal i que no els aporta res. 

Com ajudar?

1. Adonar-se. Sembla obvi però no ho és tant, perquè els joves es fan les autolesions d’amagat o durant la nit. Durant el dia, les lesions produïdes quedaran amagades per exemple per les mànigues llargues del jersei o la dessuadora. Els pares seran els últims amb qui ho voldran compartir. De vegades els pares no s’arriben a assabentar fins que una autolesió precisa atenció sanitària perquè sagna massa o perquè s’ha infectat.

2. Accepteu. Quan els pares d’un adolescent que és fa autolesions ho descobreixen tenen una barreja de sentiments entre impotència, por, culpa... Deixeu de banda aquests sentiments i actueu, sense por i sense sentiment de culpa, igual que ho faríeu si el vostre adolescent patís una pneumònia o una apendicitis.

3. Dialogueu. Escolteu el que us diguin, no els jutgeu, necessiten més afecte que no pas sentir-se jutjats en aquest moment. No comenceu una conversa preguntant perquè ho fan o quan ho deixaran de fer, pregunteu més aviat, com et puc ajudar?, ajuda'm a entendre-ho?

4. Superviseu. Interesseu-vos, sense envair la seva privacitat, pels amics amb els que va, les activitats escolars i extraescolar que fa i les xarxes socials que visiten. Heu de saber on hi són, tant en el mon real com en el virtual.

5. Busqueu ajut professional. Els adolescents que s’autolesionen precisen de l'ajut d’un professional, que diagnostiqui i tracti si és que hi ha algun trastorn de salut mental i que els ajudi a gestionar les seves emocions de forma positiva.